Fa uns dies vaig llegir una reflexió d’en Piero Ferrucci sobre la bondat, que em va fer pensar en la nostra escola.
Sovint parlem d’innovació, de metodologies, d’avaluació o de competències. Però és la manera com ens relacionem amb les persones que dona sentit a tot plegat.
La bondat no és dir sempre que sí. Tampoc és evitar els conflictes. És mirar els altres amb respecte, escoltar abans de jutjar, des de la calma, tenir paciència quan algú s’equivoca, saber perdonar i confiar.
A l’escola ho vivim cada dia: un “bon dia” dit amb un somriure, un infant que rep el tracte que el fa especial i únic, algú que necessita sentir-se escoltat. Són matisos petits, gairebé invisibles. Són els que més recordem, infants i adults, quan passen els anys…
Els infants aprenen també de la manera com ens relacionem els adults entre nosaltres; aprenen més del que fem que no pas del que diem.
I la bondat, que no és cap competència reconeguda, es pot practicar cada dia.
Fa poc he entès que mai no s’és massa bona. Que les persones que mereixen la nostra bondat i estima són bones; que en un entorn proper, volem el millor pels altres.
La desconfiança, o la rapidesa a l’hora de jutjar-nos, fa que ens equivoquem. Potser també la por de no ser prou valorades; la inseguretat ens traeix.
Hem de posar-hi intenció i tenir una mirada oberta per sentir-nos reconegudes i estimades com som; amb les nostres diferències, defectes i virtuts.
I, sobretot,… no cal “fer bondat”!
Bon curs 26-27!
Olga Carretero